L'estil

Fa força impressió, si un s’ho pensa amb deteniment, de llegir els originals que els escriptors inèdits —i alguns que ja han publicat— envien, delerosos i malsegurs, als premis literaris del país. La basarda prové, per sobre de tot, de constatar la manca catastròfica d’estil de les novel·les que presenten. Ni sintaxi, ni lèxic, ni astúcia ni afany, no tenen. Ni domini de la llengua, doncs, ni una certa murrieria. No és la meva intenció de culpar, aquí, els que escriuen una novel·la com qui s’apunta a la coral del poble, és a dir, per pur amateurisme. Només faltaria. El que em preocupa, i fondament, és la confusió que em temo que plana en els escriptors de la nostra generació, una confusió que ens pot obnubilar i dur-nos, déu no ho vulgui, unes conseqüències nefastes. La literatura —i faig extensible el terme a l’articulisme— té una operativitat històrica, una responsabilitat significativa, i erraríem si ens penséssim que l’Überbau d’una classe i d’una nació (i encara més el d’una nació ocupada) no és d’una peremptorietat innegociable. Si l’objectiu, més que transformar, és elevar i envigorir la consciència dels lectors, el fato a servir ha de ser, pel cap baix, nutritiu i llaminer. L’estil, però, per a qui escriu, és un ofec i a vegades, fins i tot, una argolla al coll. I per sobreposar-s’hi cal, diria, una voluntat de ferro i una llengua zelosa. Voluntat per estirar una mica més el braç que la màniga (no és aquesta la feina d’un escriptor?) i un zel d’arribar al nervi de llengua —de Llull, de Verdaguer, de Català, de Pla, de Rodoreda, de Carner.

El pitjor de tot, i mal m’està de dir-ho, és que alguns dels originals que m’han posat els pèls de punta, sobretot pel seu català adotzenat, me’ls he trobat mesos després a la premsa com a flamants (i valuosíssims!) guanyadors. Que déu ens agafi confessats…